Un llarg camí de passos de ball
Jo vivia amb un gat a la pila dels retalls, sota el taulell on el meu pare, amb guixos molt afilats, dibuixava línies rectes i corbes sobre una roba desplegada molt plana. Sentia els cops precisos de les grans tisores i, fascinat, m’enfilava a veure com tot aquell paisatge abstracte es convertia en una muntanyeta de formes retallades i lligades en un rul·lo. Després, les noies del taller, de tot allò en feien una americana, un pantaló, un vestit. Ell no parava de supervisar-ho, desmuntant-ho i tornant a muntar-ho, buscant el millor caient, la distancia natural per aconseguir el més bell moviment. Respirava l’olor del taller: els guixos, la roba desfeta, les entre-teles, el vapor de la planxa sobre la placa,...
El meu avi, el pare del meu pare, treballava en una serradora. Arribava a casa i es treia la seva americana de roba tova i la gorra impregnades de serradures i es posava a jugar amb mi amb els trossets de fusta que em portava. Clavàvem claus i fèiem coses, volums que no tenien sentit. A mi em desesperava la inutilitat d’aquells objectes tot i que recordo el plaer d’aquelles hores passades afinant els cantons perquè no rasquessin, escollint les peces precises per a que aquells invents s’aguantessin drets. A vegades la meva mare me’ls deixava pintar de colors.
No era fàcil arribar a l’escola Eina, als anys 70s, des d’un poble industrial del Vallès occidental, sent d’una família de recent estrenada classe mitja. Era una època plena de disconformitats i esperances, de compromís social i cultural. L’interiorisme i el disseny obrien un camí sofisticat que en aquesta escola adquiria un contingut intel·lectual que et feia sentir escollit.
Dos a l’esquerra, un endavant, mitja volta a la dreta i torna a començar. Amb tots els oficis, amb tots els encàrrecs, amb tots els reptes. Com un ball fet amb passos apresos que en cada nota vas variant la intensitat i la intenció.